DHCCM

DHCCM

Teoria de classe


Bilingüisme i diglòssia:

Bilingüisme:

Cal distingir diferents tipus de bilingüisme: el bilingüisme individual, el bilingüisme territorial i el bilingüisme social. 
-Bilingüisme individual Un individu bilingüe és aquell que és capaç de parlar dues llengües. El bilingüisme és, per tant, el grau més baix de poliglotisme. 
-Bilingüisme territorial En un territori bilingüe, les diferents comunitats lingüístiques estan clarament delimitades geogràficament. Alguns casos de bilingüisme territorial són Bèlgica i també el País Valencià. De fet, però, és més adequat emprar els termes multilingüisme o plurilingüisme per poder incloure casos com el de Suïssa. 
-Bilingüisme social El bilingüisme social es produeix quan el bilingüisme individual afecta tota una comunitat. Tot i que aquesta situació sembla positiva, cal tenir en compte que una societat bilingüe viu una situació de conflicte atès que, si una altra llengua ocupa l'espai de la llengua pròpia, aquesta desapareixerà.


Diglòssia:
Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que en una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme, cosa que normalment es deu a situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua.
Per això, es considera que el terme de bilingüisme s’ha de reservar a l’àmbit individual, ja que no respon a una realitat social en què hi ha un conflicte lingüístic. En aquest darrer cas, és més adequat emprar el terme diglòssia.
La diglòssia és, doncs, aquella situació de conflicte lingüístic en què els parlants d’una llengua, a més de la llengua pròpia, apresa per transmissió natural, han d’aprendre una segona mateixa llengua.
En la mesura que una llengua és la pròpia (L1) i l’altra és l’adquirida (L2), es produeix una divisió de funcions lingüístiques que acompleixen diferents funcions socials, de manera que la L2 ocupa progressivament els àmbits d’ús de la L1. Així, la L2 és emprada en els àmbits formals i la L1, en els àmbits informals. Per tant, la L2 es converteix en la llengua de cultura i de prestigi mentre que la L1 queda relegada.
Els possibles desenllaços del conflicte lingüístic són la substitució lingüística, que suposa el progressiu abandonament de la L1, o la normalització lingüística, que implica la recuperació de la L1 i un abandonament parcial de la L2.
 
Atenent a la relació entre bilingüisme i diglòssia, hi ha diverses situacions possibles.

-Bilingüisme i diglòssia: En una societat, els membres coneixen dues llengües i les empren amb funcions diferents. Per exemple, al Paraguai, la L1 és el guaraní i la L2 és el castellà.

 -Bilingüisme sense diglòssia: Els individus aprenen una segona llengua per voluntat pròpia, la qual cosa no incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.
-Diglòssia sense bilingüisme: Un determinat grup social parla una llengua que la resta de la comunitat desconeix. És el cas de la Rússia tsarista, en què l’aristocràcia parlava francès en lloc de rus, que era la llengua del poble.
-Ni bilingüisme ni diglòssia: És la situació que viuen comunitats monolingües com, per exemple, Portugal.






CONCEPTES CLAU EN SOCIOLINGÏSTICA: 

A continuació apareixeran alguns conceptes bàsics pertanyents a la sociolingüística, conceptes que hem vist en classe i que hem estudiat per a l'examen també.


  • Sociolingüistíca: És la disciplina que estudia l’ús que els parlants fan d’una llengua, és a dir, les relacions entre llengua i societat, perquè es condicionen recíprocament. 


  • Monolingüisme: Ús/coneixement d’una sola llengua per part d’un individu o d’un estat. El monolingüisme pot ésser individual o social. El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual. El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual. 
  • Multilingüisme: Ús/coneixement de diverses llengües, per part d’una persona o un territori. El multilingüisme pot ser: bilingüisme, trilingüisme... En cas de multilingüisme, parlem de llengües en contacte i, per tant, hem de determinar quin ús en fa el parlant de cadascuna d’elles. 
  • Llengües en contacte: Per naturalesa, les llengües no estan aïllades, sinó que sempre es troben en contacte amb moltes altres llengües. Del contacte entre llengües diferents se’n deriva l’existència d’influències entre les unes i les altres, de manera que sempre hi ha un mínim de transvasament entre les llengües pròximes (pel motiu que sigui). El terme llengües en contacte fou usat per primer cop per Uriel Weinreich, en un llibre que analitza el contacte lingüístic a Suïssa. La influència entre llengües veïnes serà bidireccional si ambdues es troben en una situació de normalitat lingüística. Hi haurà contràriament, una influència unidireccional en els casos de superposició lingüística. De vegades es produeixen parlars de transició entre llengües veïnes, producte de la barreja entre dues llengües (o, fins i tot, en ocasions, entre més de dues), que fan que no es pugui marcar d’una manera clara una frontera. 

  • Conflicte lingüístic: El conflicte lingüístic és la situació que es produeix quan hi ha una tensió del tipus normalització/substitució entre dues comunitats lingüístiques. El conflicte lingüístic parteix pel fet que, històricament, arreu del món hi ha llengües dominants o de prestigi (anglès, castellà, francès...) i llengües minoritzades per la pressió de les llengües dominants (occità, gallec, gal·lès...) El conflicte lingüístic té unes dimensions socials i sempre desemboca en la normalització lingüística o en la substitució lingüística. L’existència de conflicte lingüístic implica que existeix un procés de canvi, en un sentit o en un altre. Qualsevol conflicte lingüístic, al cap de la corda acaba desembocant en una situació de monolingüisme. 

  • Llengua minoritzada: Llengua que està sota la pressió d’una llengua dominant, de més prestigi, amb perill de desaparèixer. 
  • Llengua minoritària: Llengua que compta amb pocs parlants, segons un criteri quantitatiu. S’oposa a llengua majoritària. No s’estableix cap equivalència entre llengua minoritzada i llengua minoritària: cas del danès, que compta amb pocs parlants, però no és minoritzada. 


  • Minorització lingüística: Minorització lingüística és la situació en què una llengua, malgrat que pugui ésser parlada per la major part de la població autòctona d'un territori determinat ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. La minorització lingüística es produeix en situacions de superposició, en què l'ús d'una llengua dominant compta amb el suport del poder polític, i l'ús de l'altra llengua esdevé subordinat i es veu entrebancat per aquest mateix poder. És el cas de la llengua gallega, a Galícia; o de la llengua asturiana, a Astúries. 

  • Substitució lingüística: La substitució lingüística és el procés per mitjà del qual una llengua va essent gradualment reemplaçada per una altra. Els processos de substitució lingüística normalment es troben directament relacionats amb processos d'homogeneïtzació d'un marc estatal determinat, o amb processos de colonialisme. Per començar, efectivament, en un procés de substitució és necessària l'acció del poder polític (de l'Estat) com a element de pressió damunt la comunitat lingüística que ha d'esdevenir minoritzada. 
  • Normalització lingüística: Procés llarg, sovint de caràcter polític, que ajuda a deturar i frenar el procés de substitució lingüística en tots els camps. El procés de normalització lingüística inclou dos aspectes inseparables: l’aspecte lingüisticosocial, que consisteix a adequar la llengua a les necessitats socials (crear un estàndard, fer les normativa...) i l’aspecte sociopolític, que consisteix en fer accions polítiques incrementades a afavorir l’ús de la llengua en tots els àmbits. A Catalunya, la primera llei de normalització lingüística és de 1983. Aquesta fou revisada l’any 1996. 


PROGRAMES D'EDUCACIÓ BILINGÜE: 

Per a aconseguir un domini equilibrat de les dos llengües cooficials, el sistema educatiu s'articula en els següents programes: el Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV), el Programa d'Immersió Lingüística (PIL) i el Programa d'Incorporació Progressiva (PIP).
Estos 3 programes tenen la seua continuïtat en l’etapa secundària en el PEV i en el PIP, a elecció voluntària.

Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV)

En l’etapa d’Infantil i Primària, el Programa d’Ensenyament en Valencià està pensat per a xiquets i xiquetes valencianoparlants o que viuen en entorns valencianoparlants.

L’idioma que s’utilitza des de l’inici de l’escolarització és el valencià, amb una introducció del castellà, en el vessant oral, també des del primer moment, afavorint així que els xiquets i les xiquetes puguen anar desenvolupant un domini formal del valencià, i al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del castellà, de manera que es puguen assolir els objectius previstos en els decrets de currículum.

En l’etapa primària, i segons els resultats de les distintes avaluacions, els centres docents tenen l’opció d’anar incrementant el nombre d’àrees impartides en castellà, de manera que es puga garantir el domini equilibrat de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana.

Els centres de les poblacions de predomini lingüístic castellà que figuren en l'article 36 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i que vulguen incorporar-se a un d’estos programes educatius, hauran de partir de la voluntat prèviament manifestada pels pares/mares o tutors i de les possibilitats organitzatives dels centres.

Programa d'Immersió Lingüística (PIL)

En l’etapa d’Infantil i Primària, el Programa d’Immersió Lingüística està pensat per a xiquets i xiquetes no valencianoparlants, o que no viuen en entorns on el valencià és la llengua majoritària de comunicació.

El programa està pensat per a que, a partir de la voluntat manifestada pels pares/mares o tutors, els i les alumnes puguen assolir una competència lingüística en la llengua que no els és habitual.

El Programa d'Immersió Lingüística partix del respecte a la llengua pròpia de l'alumnat. En tot moment es respecta l'expressió espontània de l'alumnat.

En el Programa d'Immersió Lingüística, el castellà, com a àrea i com a llengua d'instrucció, s'incorpora a partir del primer o segon cicle de Primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que els alumnes i les alumnes n’assolixen un domini formal.

Programa d'Incorporació Progressiva (PIP)

En el Programa d’Incorporació Progressiva la llengua base del programa és el castellà. Durant l’etapa Infantil, s’introduix el valencià a nivell oral, de manera que els i les alumnes entren en contacte en l’altra llengua oficial, que no els és habitual. Açò afavorirà un domini cada vegada més formal del valencià, fins que s’assolisquen els objectius previstos en el currículum per a les dos llengües oficials.

A partir de l’etapa Primària, el PIP suposa la introducció de l’assignatura de Valencià: Llengua i Literatura des de 1r de primària, i com a mínim, l’assignatura de Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural des de 3r de primària, impartides en valencià.

A través d’una metodologia adequada que preveu l’ensenyament-aprenentatge de continguts curriculars a través d’una segona llengua, es garantix no sols el domini dels continguts curriculars, sinó també la competència lingüística en la segona llengua.


PLA ANUAL DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL CENTRE

Què és el Pla Anual de Normalització Lingüística del centre (PANL)?
El PANL és l'instrument que concreta en una proposta operativa, seqüenciada i temporitzada, tant les actuacions previstes per a aconseguir els objectius del Pla de Normalització en cada un dels espais d'intervenció al llarg del curs escolar, com els responsables, el calendari i els recursos, i també l'avaluació i els suggeriments per al Pla Anual del curs següent.
El PANL ha de quedar redactar dins de la Programació General Anual (PGA), en les pàgines específiques allí disponibles.

Característiques
Hi ha dos qüestions que condicionen la capacitat per a incidir en la Normalització Lingüística de qualsevol centre: les disponibilitats materials i de personal per a dur avant esta tasca i les obligacions que es desprenen de l'ordenament legal.
A més a més de tenir en compte esta precisió, el PANL ha de tenir les característiques següents:
- Realista.
Les actuacions previstes en cada àmbit s'hi hauran de programar amb garanties suficient d'aplicació real. Això demana que es tinga present sempre quins són els objectius que hi ha darrere de cada actuació.
- Participatiu.
Tots els col·lectius de la comunitat educativa han de prendre part activa en la consecució dels objectius. La implicació dels pares i mares resulta especialment significativa perquè poden donar suport a les mesures relacionades amb la Normalització Lingüística fora del recinte escolar.
- Coordinat.
Amb plans d'extensió de l'ús de la llengua en la societat (oficines de promoció lingüística i regidories d'educació d'ajuntaments, campanyes institucionals, universitats.)
- Selectiu.
Cada any, i sobretot el primer que s'engega un PANL, s'assenyalaran unes actuacions que es consideren prioritàries. Sempre hi haurà temps de valorar esta tria i d'establir-hi un altre orde de prioritats.

Estructura
L'estructura del PANL ha de respondre en primer lloc a un disseny funcional. Per això les graelles particulars que apareixen a la Programació General Anual permeten una visió clara i ràpida de les seues diferents parts:
- Formulació dels objectius per àmbits.
- Descripció de les actuacions previstes per cada objectiu i per cada àmbit.
- Persona/es o col·lectiu implicat en cada actuació.
- Calendari d'aplicació.
- Recursos i pressupost necessari.
- Seguiment i avaluació.
- Suggeriments per al Pla de l'any següent i per a la revisió i oportuna correcció del Pla de Normalització Lingúística.

Vitalitat i vigència
Per tal de tenir present al llarg de tot l'any els compromisos que ha adoptat el centre envers la Normalització Lingüística és convenient que no es quede tot en unes declaracions d'intencions recollides a la Programació General Anual i aprovades pel Consell Escolar. Com a mínim, el claustre, la comissió de coordinació pedagògica i el consell escolar, en reunions realitzades cap a la meitat del curs, hauria de posar en el seu orde del dia l'anàlisi en el grau de consecució dels objectius previstos en la PANL i adopció de les mesures correctores o de reforç necessàries per assolir els objectius previstos abans de la finalització del curs.
També, a final de curs, i per tal de referir-ho en la memòria corresponent que realitza el centre, s'hauria de reflexionar en el nivell de claustre, de comissió de coordinació pedagògica i consell escolar, sobre el grau d'assoliment dels objectius de Normalització Lingüística i realitzar propostes concretes per al curs següent considerant el que està definit en el Pla de Normalització Lingüística.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada